Visita al MNAC
El passat 2 de març, un nombrós grup de membres del Consell de Cent, acompanyats en alguns casos de les nostres parelles, vam enfilar amb la bonhomia i parsimònia que ens caracteritza per la nostra edat, la muntanya de Montjuïc per anar cap al MNAC i poder visitar l’exposició sobre Gaudí.
No em puc estar de ressenyar que alguns dels inscrits no hi van arribar, bé sigui perquè es van perdre per la muntanya, o potser per no ser conscients de la feina prèvia que fan alguns companys, per organitzar trobades com aquesta.
Dit això, voldria deixar constància que segons el meu parer, el veritable incentiu d’anar a veure aquesta exposició sota el paraigües del Consell de Cent, era la de tenir l’oportunitat -un cop més- d’escoltar al seu director Pepe Serra, que ens en va fer la presentació. Malauradament en els darrers temps, no tenim massa oportunitats d’escoltar algú que tingui clar el seu discurs, al voltant de la feina que té entre mans. El Pepe ho fa amb rapidesa, saviesa i contundència. En el marc d’una ciutat i d’una acció política arreu, que sovint ens desconcerta, saber que n’hi ha que ho tenen clar és com una injecció d’optimisme. Aquest director és un luxe, i a més de millorar-li d’una vegada l’accessibilitat del museu, la ciutat li hauria de donar més lideratge en temes culturals.
Un cop esgotat el quart d’hora de la presentació inicial, vam poder visitar l’exposició que no sols ens mostra un Gaudí que en part desconeixíem, sinó que a més a més l’emmarca amb la seva època i els seus referents d’una manera entenedora. Les peces de mobiliari són extraordinàries, i molts dels dibuixos exposats et fan recordar que hi ha hagut èpoques, sovint enyorades, en què el disseny era fruit de la reflexió pacient i de la voluntat de trobar solucions brillants per a tots els problemes que se li presentaven a l’arquitecte.
Descobrim un Gaudí gens aïllat, connectat amb el món que l’envolta, i responent amb precisió a tots els ímputs que l’acompanyen en el seu trajecte com a arquitecte. Només al final de la seva vida, fa un tomb reconvertint-se en l’arquitecte de Déu, i recloent-se voluntàriament en la Sagrada Família, per deixar-nos a tots els barcelonins, el nostre monument més reconegut arreu del món. Mai li agrairem prou, però no cal que el santifiquin...
En definitiva una gran exposició creada a casa nostre i que voltarà pel món. No és l’habitual. Normalment rebem, més que donem. Començarà el seu camí anant cap a París. L’exposició que s’hi va dur a la mateixa ciutat el 1910, amb la reticència del propi Gaudí -que no ho tenia clar- va ser un fracàs. N’estic segur que ara no serà el cas.
Xavier Valls
